Pérez&Disla

Entrevistem a Jaume Pérez i Juli Disla, de la companyia valenciana Pérez & Disla, que estrenen Carinyo al Teatre Auditori de Granollers

Pep Barbany

Com presentaríeu Pérez & Disla a qui no us coneix?

Pérez & Disla neix, el 2011, després de freqüents col·laboracions, de l’associació dels artistes escènics Jaume Pérez Roldán i Juli Disla. Després de donar-li moltes voltes i treballar cadascú pel seu compte, vam decidir unir forces i posar en marxa, també, projectes propis. I tenim la idea de seguir proposant coses durant algun temps més.

Com va néixer la companyia?

Vam començar com a parella. Després ens vam fer socis, després matrimoni i ara família. El fet de formar companyia va sorgir de forma anecdòtica, en ser convidats a participar en la primera edició del festival d’arts escèniques Russafa escènica.

Què aporta cadascú als espectacles?

Els dos signem la dramatúrgia (és a dir, l’autoria) i la proposta és un treball conjunt. L’experiència del Juli amb l’escriptura fa que ell tingui sempre la darrera paraula en aquest camp; i pel que fa a la posada en escena, el mateix: el Jaume té més experiència en aquest camp. Cal dir, però, que de vegades per arribar a aquesta darrera paraula fan falta molts acords previs.

Va ser El hombre menguante (2014) la vostra obra definitiva, la que us va disparar?         

Segons on preguntis. Si va ser la primera que van veure, pot ser que sí. Però l’anterior, La gent (que es va poder veure a Granollers fa dues temporades), va tenir també bastant repercussió, i ens va donar va obrir molts mercats. I a la primera, Expuestos (2011), ja apuntàvem maneres. Ara, amb Carinyo continuem donant-nos a conèixer en llocs on mai abans ens havien programat. El teatre es guanya plaça a plaça, “bolo a bolo”.

“Les nostres preocupacions no són assumptes privats o individuals. Tenen a veure amb el col·lectiu, el públic, amb el que compartim”

Creieu que ja podeu dir que teniu un estil propi i únic de fer teatre?

No perseguim tant un estil propi sinó trobar, cada vegada, formes d’abordar interessos concrets. L’estil és una cosa inherent: si el busques corres el perill de reproduir el mateix una vegada i una altra. Ens identifiquem més amb la recerca de mecanismes i dispositius de relació, i certs temes i interessos. Com estar junts i l’humor són línies que caracteritzen el nostre treball.

Què és el que busqueu amb el vostre teatre?

Les nostres preocupacions no són assumptes privats o individuals, encara que de vegades ho sembli com en el cas de Carinyo. Tenen a veure amb el col·lectiu, el públic, amb el que compartim.

“Ens avorreix tant autobombo i tanta autopromoció.

No sempre cal tenir alguna cosa a dir, no sempre el que es diu és rellevant,

ni sempre el nou és millor. Tenim una vida i tenim molta feina.

Si hi ha algú preocupat, nosaltres estem bé. Molt bé”

Al vostre web dieu que “Ens han passat moltes coses i no us les hem explicat”: fugiu de l’exposició a les xarxes? No us perdeu coses sense ser-hi?

Segur que sí. Però és que ens avorreix tant “autobombo” i tanta autopromoció, en nosaltres i en els altres. No sempre cal tenir alguna cosa a dir, no sempre el que es diu és rellevant, ni sempre el nou és millor. Som una companyia de dos. Tenim una vida i tenim molta feina. Qui vulgui llegir sobre nosaltres segur que troba informació suficient. Ben aviat actualitzarem la nostra web, però mentrestant, i per si hi ha algú preocupat, nosaltres estem bé. Molt bé.

Parlem de Carinyo: de debò us atreviu a respondre “què és l’amor?” No és una pregunta/resposta impossible?

No, mai ens atreviríem a fer-ho. Això no vol dir que no puguem parlar d’ell. Carinyo no tracta sobre el fracàs de l’amor, ni del seu triomf: aborda la capacitat i dificultat que tenim per reconèixer-nos.

És la relació de parella una bombolla? Facilita o dificulta la comunicació?

És molt fàcil tancar-se en una bombolla i quan això passa és inevitable que tard o d’hora esclati. Això és una gran oportunitat. Nosaltres no ens conformem a indicar el problema, el que ens interessa és l’habilitat per enfrontar-ho. Més que un relat, és una pràctica.

Ens aïllen les relacions de parella de la resta del món? Això és bo o dolent?

Carinyo és una proposta esperançada. Una esperança que poc, o gens, té a veure amb l’optimisme o pessimisme, ja que és una esperança que se situa en el present, en el potencial de la situació, en la trobada.

Potser és que busquem estar en parella per no estar sols i finalment ho estem igualment a causa desconnexió amb la resta del món…

És que un pot estar connectat amb la seva parella, i amb el món. Estem molt mal ensenyats. Es tracta d’experimentar el món a partir de la diferència i no només des de la identitat. Superar el narcisisme, el romanticisme. Una trobada entre dues diferències, un esdeveniment, una cosa contingent.

Compartir el mateix espai i compartir les decisions significa estar en parella?

El nostre punt de partida és que emboliquem les nostres relacions en mites, unes convencions i imatges de nosaltres mateixos que ens impedeixen pensar-nos des d’un present contínuament canviant. Ocupar el mateix espai no implica necessàriament estar junts. La il·lusió s’esvaeix, però després d’aquesta sensació de buit alguna cosa queda: la voluntat de no acabar trencant aquest vincle, la creença obstinada que podem trobar-nos de nou.

“No suprimim la passivitat de l’espectador, reexaminem la seva activitat.

És un joc: els actors plantegen diferents situacions i els espectadors

han de prendre posició construint el seu propi relat”

Definiu Carinyo com un joc escènic en què busqueu la complicitat dels espectadors. Quin és el paper del públic?

És que el nostre treball en lloc de voler suprimir la passivitat de l’espectador, reexamina la seva activitat. És un joc en el qual els actors plantegen diferents situacions durant el transcurs de l’obra, mentre que són els espectadors els que han de prendre posició construint el seu propi relat.

El públic envolta els actors: què busqueu amb aquesta escenografia? Us imagineu Carinyo amb una escenografia clàssica?

L’hem presentat en diferents espais i amb diferents disposicions del públic. I sempre que la relació amb l’espai i el públic sigui d’acceptació funciona. Treballem amb el que hi ha. En aquest sentit, som «tot terreny».

Amb aquest espectacle busqueu la intimitat, però és possible envoltats de públic?

És que el concepte d’intimitat està pervertit. Nosaltres entenem intimitat per privacitat, quan en realitat dues persones tenen intimitat quan comparteixen alguna cosa. La convivència, coexistència i acceptació de diferents singularitats que es reconeixen, que no es neguen ni s’exclouen. I el teatre és un espai de trobada. Parlem entre nosaltres, parlem a l’espectador i al company. Parlem al present. Al present de l’escena. En el qual també estàs tu.

Quina importància tenen els silencis? I les mirades?

A vegades per entendre cal guardar silenci. I escoltar.

Depèn cada funció de les reaccions del públic i per tant és diferent? Hi ha improvisació?

Establim una analogia entre amor i teatre, on més enllà de les representacions s’han de generar les condicions perquè pugui produir-se l’esdeveniment. Ens servim de la ficció per afavorir la trobada. I una trobada mai es pot donar per fet, requereix totes les seves parts.

“Vivim el risc de cada funció amb confiança,

és una incertesa que dóna poder.

Hi ha una fortalesa que sorgeix de la vulnerabilitat”

Com es viu la debilitat aquest risc, aquesta incertesa de no controlar la funció?

Amb confiança, és una incertesa que dóna poder. Hi ha una fortalesa que sorgeix de la vulnerabilitat.

El públic s’hi pot sentir reflectit? S’enfronta a una muntanya russa d’emocions?

Això diuen.

Què li diríeu a algú que no va gaire al teatre per animar-lo a veure “Carinyo”?

Que vinga.

I a algú acostumat a anar sovint a veure teatre més convencional?

Que vinga.